CONOCER TORRENOSTRA: LES TORRES DE GUAITA DE TORRENOSTRA, TORRELASAL I CAPICORB I EL SISTEMA ORGANITZATIU DE LES LÍNEES DE TORRES DE DEFENSA DE LA COSTA DEL REGNE DE VALÈNCIA".

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE…

Per: JUAN E. PRADES BEL (Taller d'història, memòries i patrimonis).

"LES TORRES DE GÜAITA DE TORRENOSTRA, TORRELASAL I CAPICORB I EL SISTEMA ORGANITZATIU DE LES LÍNEES DE TORRES DE DEFENSA DE LA COSTA DEL REYNE DE VALÈNCIA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.
- De cercar o enumerar els icones patrimonials més cridaners de la plana d'Albalat, de la Ribera de Cabanes, de Capicorb, d'Orpesa, de Alcalá i de Torreblanca, en primeres posicions estarien les torres vigia o de guaita, i també les torres rurals de refugi existens i altres de desaparegudes com a elements tangibles de la memoria històrica del pasat de tota la Plana del Castell d'Albalat desde Alcalá de Xivert-Alcossebre fins a la torre del Rey d'Orpesa. Les torres de guaita i totes les demés fortificacions i arquitectures militars existents en mes llocs del territori, són tot un patrimoni històric de primer ordre que debem de saber respectar, conservar e incorporar a la conziencia restauradora i al patrimoni de tots.

- Tant la torre de Torrenostra, com la resta de les torres de vigia o guaita, són edificacions singulars i uns representants tangibles de la història de l'antic Reyne de València, amb la seua presencia estes construcciones denuncien fets amenaçadors i convulsos, viscuts en èpoques preterites de la historia dels pobles valencians. Les torres de guaita i els castells costaners fortificats ens condueixen a etapes de temps que comprenen des de el temps de les Creuades del segle XI al segle XIX, unes etapes

Varadero pesquero de Torrenostra,
primera mitad del siglo XX,
al fondo la silueta
de la torre vigía de Torrenostra

temporals de llargs i pesats segles en què els pirates islàmics del nord d'Àfrica i els otomans amenazaven als pobles costaners, als mariners llogarencs i als ciudatans del reyne de València i les de la resta dels reynes litorals mediterranis de la península ibèrica. La pirateria tenia com a base els ports islámics nord-africans, amb este soport logistic la pirateria aconseguia un gran desplegament d'organització i efectivitat, que li permitia dominar amb impunitat casi tota la mar Mediterrània, els corsaris turcs i pirates berberiscos atacaven naus i pobles costaners cristians des de un punt de vista de "Guerra Santa" en què qualsevol massacre quedava convertida en una cosa noble, justificada i exemplaritzant. Amb els seus vaixells es plantaven fàcilment davant la costa espanyola, on atacaven el Llevant i sud de la península Ibèrica, Balears i Sicília, així com el sud d'Itàlia i qualsevol punt del sud europeu i es replegaven ràpidament amb els seus botins, espoliant lo que trobaven al seu pas, saquejaven la càrrega dels vaixells que capturaven o interceptaven emportan-se les persones com ostatges pels quals demanaven els consegüents rescats, el seu objectiu principal era capturar i esclavitzar cristians ja sigui en terra o en la mar, dels esclaus si no es pagava un rescat per ells, eren venuts i obligats a treballar d'esclaus o a prostituir-se en terres africanes.

Les torres fortificades de la Ribera de Cabanes tant les privades amb un ús més com a refugi, com les estamentals amb una guarnició fixa, totes pertanyien al sistema organitzatiu del sistema de defensa de la costa litoral de la província de Castelló per a previndre estes amenaçes i atacs d'ultramar, este sistema de defensa combinada de torres de guaita, d'atalladors, d'artillers i de refugis estava distribuït en el que és la província de Castelló en dos districtes (Peníscola i Castelló), descrivint una línia defensiva de torres contínues al llarg del litoral des de les boques del riu Sénia fins a Almenara. La torre de Torrelasal era una de les veinteuna torres de guaita amb vigies i atalladors que cobrien la línia d'alertes de la costa castellonenca de nord a sud, Torrelasal pertanyia al districte de Peníscola sent està l'última torre de dit districte. La següent torre del sistema de defensa era la torre del Rei d'Orpesa i la primera del districte de Castelló. Les torres de guaites i atalladors de la província de Castelló , destinades oficialment a la

Torre de Capicorb

defensa de les costes del regne de Valencia i posteriors a l'any 1552 van ser promogudes pel Duc de Maqueda qui va publicar en 1554 la "Ordenança de la Guàrdia Marítima del Reyno de València". Segons cita Vicent Forcada Martí pel Districte de Peníscola les torres de la Guàrdia Marítima en la província de Castelló van ser pel Districte de Peníscola: la Torre de Sol de Riu, la torre Atalladors de Vinaròs, la Torre Atalladors de Benicarló, la torre i Castell de Peníscola, la Torre Badum, la Torre Nova de Cap d'Irta, Torre de la Serra Alta, Torre d'Alcossebre, Torre de Capicorb, Torre Nostra de Torreblanca i Torre de la Sal. Les torres de guaita del districte de Castelló foren: la Torre del Rei, la torre de la Renegà, la torre de la Colomera, torre de Sant Julià, torre de Sant Vicent, torre del Grau de Castelló, torre d'Almassora, torre de Borriana, torre de Moncofa, i l'última per Castelló fou la torre d'Almenara. L'absència de tropes dependents de la Corona de Castella va fer que la defensa dels habitans, dels béns i dels pobles del territori costaner valençià recaigués en els poders locals i regionals del Regne de València que varen d'haver de liderar la mobilització d'homes i recursos. No obstant això, en cap moment la Corona va estar disposada a delegar plenament l'exercici del control militar en mans de les institucions valencianes. Els agents del rei (els Virreis) reclamarien sempre tindre l'última autoritat sobre el control de les forces mobilitzades. Seria la contínua negociació entre el rei representat pel virrei de València, i les institucions estamentals valencianes (Juntes estamentals, la Generalitat Valenciana i les municipalitats), el resultat dels pactes i compromisos adquirits en consens seria el que marcaria el desplegament del sistema de torres i de castells per a la defensa del litoral. La defensa de la costa des dels primers anys es va limitar a l'ocupació de reduïts equips de guàrdies, escassos però professionals, la promoció de les milícies urbanes i les nobiliàries, la fortificació de castells i ports, la creació d'arsenals i parcs d'artilleria i finalment el desplegament d'una xarxa d'alerta i vigilància basada en les torres sentinelles del litoral. En primer lloc, i encara que els Furs valencians consagraven l'obligació de tots els habitants del Regne de València de defensar-ho, des de pràcticament la dècada de 1520 es va constatar la necessitat de comptar amb un nucli de tropes professionals ben armades i instruïdes. A partir de 1525, i en estreta relació amb la vigilància sobre la població morisca local, sotmesa a decrets de conversió forçosa, a partir d'aquell mateix any, es van organitzar companyies d'infanteria i cavalleria de poques unitats de força, amb la missió de patrullar pels camins i les zones costaneres (exemple: camí l'Atall i camí romà). Estes companyies, finançades i controlades per les institucions regionals, es van anar consolidant com a cossos armats estables, i cap a 1550 se'ls va dotar de muntures a quasi tots ells per augmentar la seva mobilitat i l'autonomia, però per si assoles estes xicotetes unitats militars no eren ni de bon tros suficients com tropes de combat, davant d'un desembarcament dels pirates de la mar, però servien de güaites, atalladors, enllaços i personal d'alerta, i com a nuclis d'enquadrament si calia mobilitzar les milícies urbanes i nobiliàries, nodrides de gent però faltats de adiestrament i d'armes adequades, i amb poca efectivitat. Com a mesures de protecció de la població es va crear un sistema defensiu pròxim a la línia maritima-terrestre, desplegan un patró organitzatiu comú i uniforme per a tots els pobles de l'entorn, tant els costaners com els de l'interior, creant-una xarxa de vigilància costanera recolzat en güaites i talaies locals vaix controls municipals, les torres de güaita i els castells costaners és van constituir en un altre front de defensa, en què els estaments valencians i la Corona

Ruines de la torre de Torrenova
del Cap d'Irta en l'any 1995.

van convenir en volcar els seus esforços, i els van dotar de mitjans materials, humans i econòmics, altres mesures va ser el manteniment i la modernització dels recintes emmurallats de les localitats, villes i pobles del litoral i dels pobles de l'interior pre-litoral, sent les fortificacions de població una de les poques iniciatives de dissuasió que va donar algun fruit, ja que les repetides temptatives d'organitzar els socors de la costa comptant amb les hosts i les milícies de les localitats de l'interior, eren sempre esterilitzades pels localismes ón els habitants d'un municipi, davant la perspectiva d'anar a lluitar per salvar els d'un altre poble, mai acudien o arrivaben a destemps; els oficials de la Corona coneixien este fet de poc d'interés, i sabien que enviar una ordre de mobilització a un municipi que no es veia directament amenaçat per un atac pirata era inútil, i mai era obeïda l'ordre, ni el socorr atés. Va ser a mitjan segle XVI quan es va decidir dotar a la defensa de la costa contra els pirates d'una organització regular i centralitzada amb la creació de la Milícia Efectiva del Reyne de València com a reforç a la Milícia de la Custòdia de la Costa finançada pels municipis costaners, les dues Milícies i els comandaments de vigilància estamentals serien els responsables de l'operativitat del sistema defensiu litoral durant gran part de la lluita contra els pirates berberiscos a partir del segle XVI. Les mesures es van articular al voltant d'un servei militar i administratiu bastant complet amb personal especialitzat i amb formació militar d'un nombrós cos de guàrdies, guaites, talaies, atalladors, requeridors, visitadors, etc.- que estaven sotmesos a una Ordenança única ("Ordenança de la Guàrdia Marítima del Reyno de València"), inspirada en el sistema d'alerta que ja existia com a iniciativa pionera a la Costa del Reyne de Granada. Esta reforma organitzativa, unida a un actiu període de construcció de noves torres sentinelles, va suposar un canvi decisiu en la naturalesa de la defensa costanera valenciana, que es va assimilar a les experiències i solucions provades amb èxit a les costes granadines de la Corona de Castella. La revisió d'este sistema, amb la construcció de noves torres, el manteniment i reparació de les existents etc. seria una activitat constant però lenta i vacilant a partir de 1560, perllongant-se les accions dels pirates i corsaris berberiscos fins ben entrat el segle XIX, quan països com Gran Bretanya i França van deixar de pagar tributs de no agresió als reis barbarescos nord-africans, i van començar a realitzar campanyes de càstig contra Argel i la resta de les bases pirata del nort d'Africa. El rei d'Argel va veure destruïda gran part de la seva flota en 1816, i en 1830 va caure davant les forces franceses, que usaren la victoria com a punt de partida per establir-se i crear la colònia francesa d'Algèria al llarg del segle següent. La pressió internacional, les paten de corso i la derrota de l'Imperi Otomà, van portar a la fi de la pirateria barbaresca del Marroc, Tunísia i Tripolitania acabant amb esta pràctica d'agresió, i donant fi a la pirateria nord-africana que atemorí i dominá les aigues del Mediterrani occidental durant molts de segles.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

PROTECCIÓ: "Las torres vigías están bajo la protección de la Declaración genérica del Decreto de 22 de abril de 1949, y la Ley 16/1985 sobre el Patrimonio Histórico Español".

LES BASES DE LA PIRATÈRIA BERBERISCA: La pirateria berberisca que atacaven les costes espanyoles, tenien les seues bases logistiques en la costa africana, principalment en Marroc, Argelia i Tunísia. Ports com Bugia, Orà, Tunísia, Trípoli, Salé, Alger, Tànger, Penyal de Vélez de la Gomera, Sargel, Mazalquivir, fins a l'illa de Malta, es van convertir en bases on proveir-se, reparar les embarcacions, trobar tripulació i establir mercats on vendre els captius i els bens robats.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Montoliu Ripollès, Josefina (2013): “Torres vigia o de guaita a la província de Castelló”. Revista Ariadna; cultura, eucación i tecnologia. vol. I, núm. 2, juliol. 2013 - htpp: //ariadna.uji.esantropologíaculturaldecastellónsuProvinciaPP. 173-179 - Doi: httP://Dx.Doi.org/10.6035/ariaDna.2013.2.23
- Forcada Martí, Vicente : "La Conquesta de Peníscola". Publica, Diputació Provincial de Castelló a "Estudis Castellonencs" núm. 4. (1987-1988), pp. 471-494.
- Forcada Martí, , Vicente(1982): "El Castell de Fadrell". Accèsit, "Premi Ciutat de Castelló", Magdalena 1980. Publica, Societat Castellonenca de Cultura (1982).
- Rafael Condill: La pirateria berberisca mediterrània.
- Forcada Martí, , Vicente(1981): "Torre de Costa Valencianes. La Torre del Rei "Primer Accèsit," VI Concurs Nacional d'Investigació històrica-científica-arqueològica, Premi Manuel Corchado. Associació Espanyola d'Amics dels Castells. Madrid, 1981 ". Publica, Societat Castellonenca de Cultura (BSCC), T-LXIV, pp. 359-399.
- Forcada Martí, Vicente: "Inventari dels Castells de la Província". Revista Penyagolosa.
Publica, Excma. Diputació Provincial de Castelló, anys 1973, 1974, 1975, 1976, 1977,
1979 i 1980.
- Forcada Martí, Vicente(1990): "El Castell de Culla. Els seus termes generals". Publica, B.S.C.C., T-LXVI (1990), pp. 3-34.
- Forcada Martí, Vicente(1992): Torres i Castells de la Província de Castelló (Síntesi històric estructural). Publica, Societat Castellonenca de Cultura, SCC, (1992).
- Forcada Martí, Vicente(1994): "El Castell de Culla. Territorialitat i Estructura". Publica, Comissió de Cultura de Culla per al 750 Aniversari de la Carta de Població a Imatge de Culla: "Estudis recollits en el 750 aniversari de la Carta Pobla (1994). TI, pp. 212-248.
- Forcada Martí, Vicente(1997): "La Torra que és forcada i les Torres de Costa del Districte del Castell de Nules". Publica, B.S.C.C., T-LXXIII (1997), pp.319-355.
- Prades Bel, Juan E.(2012): “ Torre de San Vicente, Benicasim”.- 10-1-2012.Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios.Valuation and outreach project resource: culture, history and heritage, 2012.
- Prades Bel, Juan E.(2013): Las murallas de Morella-12-1-2013. Mis Pueblos. Proyecto valoración y divulgación de recursos: cultura, historia y patrimonios.Valuation and outreach project resource: culture, history and heritage, 2013.
- Prades Bel, Juan E.(2010): " La torre refugi del Carmen" Llibre de festes Sant Pere La Ribera 2010 pagina 30.
- Prades Bel, Juan E. (2010): " La torre de costa de Torre la Sal, Llibre de festes Sant Pere La Ribera 2010, página 31.
- Prades Bel, Juan E. (2011): "Pels camins de la Ribera: l'esglesia medieval d'Albalat. Llibre de festes Sant Pere La Ribera 2011 páginas 12-13.
- Martí Mestre, Joaquín, 1991: "Les Ordinaçions de la costa Marítima del Regne de Valencia (1673)". Barcelona, IFV & Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

- Prades Bel, Juan Emilio (2007): “El “Castellet” una torre de güaita al cim del “Raspall” (Torreblanca)”. CEM nº 77, 2007.

- Prades Bel, Juan Emilio (2020): "La torre vigía de Torrenostra, en el año 1870".

- Roca Traver Francisco A. (1988): “Noticias Históricas de Torreblanca”. Castellón 1988.

- Prades Bel, Juan E. (2015): " La torre de costa de Torre la Sal”.

- Prades Bel, Juan E. (2020): " Historias del mar: El hundimiento de una goleta inglesa en el Cabo de Oropesa, parte de guerra de un combate naval del año 1805".

ARXIU: